Unió Esportiva Lleida
Unió Esportiva Lleida
U.E. Lleida
Fundació: 1939 (com a Lleida Balompié-AEM)
Desaparició: 10 de maig de 2011
La Unió Esportiva Lleida va ser un club de futbol espanyol situat a Lleida, Catalunya. Va jugar al sistema espanyol de lligues de futbol i durant el temps que va existir va ser l’equip més representatiu del territori.
L’equip va ser fundat el 1939 com a Lleida Balompié, a partir de la unió de diversos clubs de la ciutat. No obstant, no va adquirir la seva estructura tradicional fins al març de 1947 quan es va unir a un altre club lleidatà, el Club Esportiu Leridano, per formar la Unió Esportiva Lleida.
El 1978 va canviar de nom a Unió Esportiva Lleida. En tota la seva història, l’equip va jugar dos vegades a la Primera Divisió espanyola, però no s’hi va poder mantenir. El primer cop va ser a la temporada 1950/51, quan va acaba cuer, i el segon al 1993/94 en que van quedar en penúltima posició.
El 2010, l’entitat va tenir greus problemes econòmics que la van obligar a declarar concurs de creditors el que va comportar la seva desaparició i la venda de la plaça a Segona B per a convertir-se en el Club Lleida Esportiu.
Creació de l'equip (1939-1947)
L’entitat es va crear a la primavera del 1939, pocs mesos després que finalitzés la Guerra Civil. Diverses societats esportives lleidatanes com el Lleida Sport Club, l’Associació Esportiva Lleida Calaveres i l’Associació d’Ex Alumnes Maristes (AEM) es van unir per crear un club representatiu de la ciutat de Lleida. El president de l’AEM va aportar l’estadi, l’actual Camp d’Esports que es va construir el 1919.
El primer president del Lleida Balompié va ser Sebastià Tàpies mentre que el primer entrenador va ser José Pérez. Amb una equipació de camisa de color blau cel i pantalons blancs, el club va disputar el primer partit el dia 5 de novembre de 1939 contra el club de Borges Blanques.
Partint de categories regionals, el club va anar ascendint esglaons fins a pujar a la Tercera Divisió espanyola la temporada 1943-1944. El Lleida Balompié no era l’únic club que hi havia a la ciutat; també hi havia el Club Deportivo Leridano, fundat el 1941, vinculat a l’exèrcit.
Tot i que el Lleida Balompié va assegurar-se la permanència a Tercera, els resultats esportius estaven per sota les expectatives. Per això, les autoritats van impulsar la fusió entre aquest equip i el Leridano i el 9 de març de 1947 es va constituir oficialment la Unió Esportiva Lleida.El Camp d’Esports va ser remodelat i el club va gaudir d’un pressupost més gran.
La nova entitat va conservar el color blau a l’equipació. A poc a poc, el nou equip va millorar la classificació i la temporada 1948-1949 van quedar campions de Tercera per la qual cosa van pujar, l’any següent, a la Segona Divisió espanyola.
Estancament i crisi esportiva (1951 a 1987)
Quan va tornar a la Segona Divisió, el club es va marcar com a objectiu l’ascens a la màxima categoria. Es va signar un acord de col·laboració amb el Futbol Club Barcelona pel qual els culers cedien futbolistes i tenien opció preferencial sobre els millors jugadors. Tot i això, només van assolir una tercera posició durant la temporada 1953-1954. Després de sis temporades a Segona, l’equip va baixar a Tercera la temporada 1956/57.
A partir d’aquí l’objectiu va ser l’ascens a Segona Divisió que no es va aconseguir fins al 1964-1965. Essencial va ser l l’arribada a la presidència de Ramon Vilaltella; a la fase d’ascens, els catalans van guanyar al Deportivo Alavés i al Calvo Sotelo d’Andorra.
Tot i que els lleidatans esperaven tenir un rendiment similar al dels anys 1950, els resultats no van acompanyar i l’entitat va tenir problemes per mantenir-se.
Finalment, la temporada 1967-1968 el club va baixar a Tercera, fet que va provocar un descens en el nombre de socis i una caiguda de públic al camp. La poca resposta dels aficionats va motivar la dimissió del president i el club va tenir problemes financers que el van obligar a desfer-se dels millors jugadors.
Sense professionals que poguessin garantir la permanència, el club va baixar a Territorial Preferent l’any 1969-1970 on només va estar un any, ja que va finalitzar la temporada com a campions. En tornar a la Divisió de Bronze, els lleidatans van tenir problemes per lluitar per la permanència i l’objectiu de la Segona Divisió estava cada vegada més lluny.
Amb l’arribada de la democràcia el club va patir diversos canvis. Es va modificar el nom oficial pel d’Unió Esportiva Lleida que es va mantenir fins a la seva desaparició. També es va canviar el color del blau cel al blau en les equipacions que van ser, a partir del 1985, de color blau fosc.
En l’àmbit esportiu, el club va pujar a l’acabada de crear Segona Divisió B la temporada 1977-1978 gràcies a figurar entre els deu primers del seu grup a Tercera. La UE Lleida va aconseguir certa estabilitat, però l’assistència al camp va continuar sent fluixa perquè els resultats no acompanyaven.
Retorn a la Segona Divisió i ascens (1987 a 1993)
Vint-i-dos anys després, la UE Lleida, presidida per Mario Durán, va pujar a Segona Divisió la temporada 1986-1987. A les ordres de Jordi Gonzalvo, els blaus van fer una bona temporada aconseguint l’ascens, quan faltava una jornada, davant de l’Almeria CF. El 1987 l’Ajuntament va començar a organitzar el Trofeu Ciutat de Lleida.
Durant la temporada 1987-1988 el club va fer un bon any que li va permetre acabar a sisena posició. Tot i això, un any després la situació es va capgirar traslladant-se a les últimes posicions. Va cessar el tècnic Koldo Aguirre i va arribar José Manuel Esnal ‘Mané’ que no va poder fer res per a evitar el descens. Amb tot, va formar un bloc sòlid que va ressituar la UE Lleida a Segona Divisió, coincidint amb les noces d’or de l’entitat, com a campió de grup durant la campanya 1989-1990.
Destacats jugadors van ser Mariano Azcona, el màxim golejador de la categoria amb 26 gols, i José Emilio Amavisca que va jugar a la UE Lleida durant la temporada 1991-1992.
El 1992 la UE Lleida es va convertir en SAD, societat anònima esportiva, i l’Ajuntament de Lleida se’n va fer accionista. Van millorar els resultats i l’objectiu de l’ascens estava més clar. Mané va continuar liderant el projecte comptant amb futbolistes com James Cantero.
Després de dos temporades a la part alta de la taula classificatòria es va viure el millor moment esportiu amb l’ascens dels lleidatans a la Primera Divisió, el 5 de juny de 1993, amb una victòria per 3-0 davant del CD Badajoz. El porter croat Mauro Ravnić va guanyar el Trofeu Zamora de la categoria.
Nova etapa a Primera Divisió (1993 a 1994)
La UE Lleida va afrontar la temporada 1993-1994 a Primera Divisió amb una renovació de plantilla. La meitat dels que hi havia quan es va ascendir van ser traspassats i van arribar jugadors cedits, amb experiència a la màxima categoria, i estrelles internacionals com Nikola Milinković o el davanter Søren Andersen procedent de l’Aarhus GF. El Camp d’Esports, al seu torn, va ser totalment remodelat.
Tot i l’esforç per aconseguir la permanència la UE Lleida va patir una mala primera volta que els va dur als llocs de descens. No van guanyar el primer partit a casa fins al 12 de desembre, per 1-0 contra el Real Valladolid.
El rendiment dels fitxatges no era el desitjat i el club va haver de contractar al davanter uruguaià Gustavo Matosas. La situació no es va poder corregir a temps i l’equip va acabar en penúltim lloc, a tres punts de la permanència.
Tot i la mala temporada, la UE Lleida va donar dos alegries en vèncer els principals equips de la Lliga espanyola. Els lleidatans van guanyar, el 21 de novembre de 1993, el FC Barcelona al Camp Nou per 0-1 amb un gol de Jaime Quesada a cinc minuts del final. I el 6 de març de 1994, la UE Lleida va guanyar el Real Madrid per 2-1, amb gols de Sergi Parés i Andersen; un partit que també es recorda per l’esbroncada de l’entrenador madridista, Benito Floro, als seus jugadors al descans.
Després del descens, la temporada 1994-1995, la UE Lleida va ser un dels màxims favorits a Segona Divisió per recuperar la categoria. Va acabar tercer a la Lliga regular, a un lloc de l’ascens directe, per la qual cosa va haver d’enfrontar-se a la promoció al Real Sporting de Gijón. Al partit d’anada els lleidatans van empatar al seu camp per 2-2, però a la tornada els asturians van vèncer per 3-2 a El Molinón. Mané va abandonar la banqueta del Lleida després de vuit temporades i el club va haver d’afrontar una nova etapa de la seva història.
Últims anys d'existència (1994-2010)
L’objectiu va continuar sent l’ascens per a la qual cosa es van contractar jugadors amb experiència a la màxima categoria i entrenadors com Juande Ramos. També hi va haver fitxatges atractius com el de Sotaro Yasunaga, primer japonès que va jugar a la Lliga Nacional de Futbol Professional.
Tot i això, no es van poder igualar els resultats de Mané i la UE Lleida es va quedar estancada a la Segona Divisió. El 1995 el president del Fòrum Samitier, Jaume Llauradó, va comprar les accions a l’Ajuntament per un valor inferior al que van ser comprades i va passar a ser el soci majoritari. Josep Lluís González va presidir l’entitat en aquell període.
Els mals resultats esportius i la gestió de la Junta directiva va acabar, el 1998, amb la compra de les accions per part de l’empresa Gestió Esportiva de Lleida i l’arribada d’un nou màxim accionista, Tatxo Benet, soci fundador i directiu de Mediapro que va aguantar a l’entitat fins al 2010.
Una de les millors campanyes del Lleida es va produir la temporada 1999-2000 quan es va classificar en cinquè lloc i va estar a punt de situar-se als llocs d’ascens. El club estava a les ordres de Víctor Muñoz i tenia una plantilla amb jugadors com Quique Álvarez, que més tard va jugar a la màxima categoria igual que Raúl Tamudo. Tot i l’èxit d’aquell any, l’equip va haver de vendre els seus millors futbolistes i fer una renovació completa de l’equip per la temporada 2000-2001 amb contractacions com la de Carles Busquets. Els nous fitxatges no van rendir com s’esperava i els blaus van acabar cuers, cosa que els va costar el descens a la Segona Divisió B.
La UE Lleida es va marcar com a objectiu el retorn a la Divisió de Plata, però no ho va aconseguir fins tres temporades més tard. La 2003-2004, els blaus van liderar el seu grup a la fase regular i es van imposar a la Cultural Leonesa, al Celta B i a la Unión Deportiva Pájara- Playas de Jandía a la fase d’ascens a Segona.
Per tal de complir els requisits econòmics de la Lliga, l’entitat va fer una ampliació de capital. A partir d’aquí les prioritats van canviar i el nou objectiu era la lluita per la permanència per a la qual cosa va tenir jugadors com Nakor Bueno o Sergio Rodríguez. Van aguantar dos cursos fins que a la temporada 2005-2006 van baixar a la Segona B.
Després d’aquest descens, la UE Lleida es va mantenir algunes temporades a Segona Divisió B amb més problemes econòmics que esportius. Sense diners va haver de conformar-se amb jugadors del planter o cedits. L’exjugador Miguel Ángel Rubio Bueno va ser l’entrenador fins al 2006. L’entitat va registrar deutes, fruit de la gestió i dels diners invertits en anys anteriors per tal de tornar a la Segona Divisió.
Desaparició de la UE Lleida i naixement del Club Lleida Esportiu
El 25 de juny del 2010, el màxim accionista Tatxo Benet va abandonar la gestió del club i va cedir totes les seves accions a l’empresària Annabel Junyent. A l’informe del Concurs de Creditors es va xifrar el deute de l’entitat en 28 milions d’euros, la meitat dels quals corresponien a deutes amb la Seguretat Social. Com que no es va arribar a presentar un Pla de Viabilitat es va decretar la liquidació de la Unió Esportiva Lleida i la seva desaparició.
El darrer partit que es va disputar va ser el 15 de maig de 2011 contra el CE Hospitalet. Quan va acabar la temporada es va posar a subhasta la plaça a Segona B i un grup inversor, liderat per l’empresari local Sisco Pujol que era el president de l’EFAC Almacelles, la va adquirir i li va donar el nom de Club Lleida Esportiu.
2011-2012, inici d´una nova etapa
L’endemà d’aconseguir els drets federatius per jugar a la categoria de la desapareguda UE Lleida, Sisco Pujol va presentar la seva dimissió irrevocable per desavinences pel repartiment accionarial entre la Directiva. Pujol pretenia un 51% i la resta de directius contemplaven entregar-li un 50%. La resta d’integrants del Lleida Esportiu van decidir continuar amb el projecte nomenant a Albert Esteve com a president en funcions a l’espera d’escollir un nou màxim representant del club.
A més de Sisco Pujol un dels vocals Eduard Sentías, que s’havia de fer càrrec de l’àrea econòmica del club, també va presentar la dimissió. Així, el nou responsable de l’àrea econòmica va ser Albert Jové mentre que l’advocat Sebastià Mothe va ocupar l’àrea jurídica i Jordi Esteve gestionaria l’àrea esportiva.
2012-2013, la primera promoció
En l’àmbit esportiu, la temporada 2012-2013 es va aconseguir el primer play-off d’ascens a la Segona divisió A. La primera ronda es va superar contra el Leganés (2-1 al Camp d’Esports i 1-1 a Butarque) però la segona es va perdre contra el Real Jaén, a la tanda de penals, després d’una eliminatòria que havia acabat en empat a 1 en tots dos partits.
2013-2014
Aquesta temporada, el Lleida es va tornar a classificar per a la promoció d’ascens encadenant dos play-offs consecutius. En aquella ocasió van vèncer el Toledo a la primera ronda (1-1 al Salto del Caballo i 2-1 al Camp d’Esports) però van tornar a caure a la segona ronda contra un rival que havien derrotat precisament l’any anterior, el Leganés.
L’eliminatòria es va resoldre amb un empat a 1 a l’estadi lleidatà i amb un 1-0 al camp madrileny. Aquella mateixa temporada, l’equip blau va arribar als setzens enfrontant-se al Betis. L’eliminatòria, no exempta de polèmica, es va resoldre per als sevillans tot i que el Lleida va estar a punt de passar de ronda. El partit d’anada va acabar 1-2 per al Betis i el de tornada amb un empat a 2.
2014-2015, la derrota a Cornellà
Aquesta temporada el Lleida va estar a punt de classificar-se per al play-off, però una derrota al camp del Cornellà, que havia ascendit, li va impedir disputar-lo. Aquesta victòria del Cornellà va assegurar-li la permanència a la darrera jornada.
2015-2016, a punt de pujar
La promoció d’ascens no tornaria fins a la temporada 2015-2016, en què la pujada a Segona A va estar més a prop que mai. A la primera ronda el Lleida va eliminar el Barakaldo sense gaires complicacions: 1 a 0 al Camp d’Esports i empat a 1 a terres basques. A la segona ronda es va enfrontar a un potent filial del Reial Madrid, que va eliminar amb solvència amb un resultat acumulat de 4 a 0 per l’equip de la Terra Ferma. Al partit d’anada els blaus van guanyar per un a zero amb una rematada d’Óscar Vega que va fer esclatar la graderia d’un estadi ple de públic. En el partit de tornada la victòria va ser encara més clara: un zero a tres a l’estadi Alfredo di Stéfano. A la tercera i última ronda, el Lleida va disputar una de les darreres places d’ascens a la categoria de plata amb un altre filial, aquesta vegada el del Sevilla. Tots dos partits van acabar 0-1 beneficiant respectivament cada equip per la qual cosa en el partit de tornada, jugat a la capital andalusa sota un sol de justícia, es va haver d’anar a la pròrroga ia penals posteriorment. El Lleida va acabar perdent després d?una promoció d?ascens per emmarcar. El Sevilla Atlètic, que conseqüentment va pujar a Segona A, acabaria baixant dues temporades més tard.
2016-2017
El Lleida va dibuixar una trajectòria irregular i no va poder disputar el play- off que la temporada anterior gairebé el va dur a l’ascens. El mèrit més important va ser la classificació per jugar la Copa.
2017-2018, el miracle d'Anoeta
La temporada 2017-2018 es va aconseguir una altra fita a la Copa. Al setzens de final els del Lleida es van trobar a la Real Sociedad, un equip que jugava en competició europea. A l’anada van guanyar els donostiarres per la mínima al Camp d’Esports, però la tornada va ser un partit totalment diferent. L’equip basc, que va arribar a posar-se 2 a 0 al marcador, va veure com el Lleida li empatava el partit tan sols dos minuts després del descans i més tard culminava la remuntada amb un gol de cap del jove Bojan Radulovic que estrenava el seu partit comptador particular amb l’equip lleidatà. Després de la gesta èpica viscuda a Anoeta, el Lleida va arribar als vuitens de final per enfrontar-se a l’Atlético de Madrid. El resultat acumulat de l’eliminatòria va ser de 7 a 0 per al conjunt madrileny.
2019-2020, el xoc de la pandèmia
Des d’aquella promoció d’ascens fallida a l’últim moment els resultats finals han permès a l’equip classificar-se per a la Copa del Rey però no per disputar el play-off. La temporada 2019-2020 va ser la desena del Lleida Esportiu competint a la mateixa categoria quan es va produir una aturada insòlita de la competició arran de la crisi mundial generada pel coronavirus. La darrera jornada de la Lliga regular que es va disputar va ser la del cap de setmana del 7 i 8 de març de 2020. El Lleida era cinquè a quatre punts del líder, el Castelló. La decisió que va prendre la RFEF va ser la de disputar una promoció d’ascens ràpida la segona meitat del mes de juliol.
2020-2021, la liquidació de la Segona B
La temporada 2020-2021 va ser la darrera en què es va disputar el campionat de Lliga sota el nom de Segona Divisió B. Després de 44 anys, aquesta categoria es va liquidar a favor de la creació d’una nova estructura organitzativa de la RFEF.
L’objectiu d’aquesta remodelació va ser reduir el nombre d’equips a la tercera categoria del futbol espanyol i professionalitzar-la. En aquest context, el Lleida es va incloure en el subgrup 3A de la Segona B amb la resta d’equips catalans a la primera fase del campionat de lliga on va aconseguir 27 punts quedant al setè lloc de la classificació. La segona fase es va disputar com a promoció d’ascens o de permanència en funció de la posició que ocupava cada equip. Només els tres primers de cada grup optaven a pujar a Segona. L’equip de la Terra Ferma va jugar contra els conjunts del subgrup 3B, el dels valencians, per accedir a la nova Primera divisió RFEF que equival a mantenir la categoria.
Actualitat
El juny de 2021 el Club Lleida Esportiu Terraferma i el Club Grup Elías de futbol sala es van fusionar convertint-se en el Club Lleida Esportiu que va ser inscrit al Registre d’Entitats Esportives de Catalunya com a Lleida Ponent Club de Futbol.
Des del 2022 el seu president és l’empresari gallec i exjugador de la Unió Esportiva Lleida, Luis Pereira Barreiro, que ha assumit la gestió del club desplegant un ambiciós projecte sota el moviment #salvarlleidaesportiu per a reflotar l’equip i les instal·lacions i impulsar el progressiu ascens de la categoria per aconseguir recuperar els millors temps, tant en l’àmbit esportiu com social, del Lleida Esportiu.
Aquestes són les diferents denominacions de què ha disposat el club al llarg de la seva història:
Unió Esportiva Lleida (1947-1978)
Unió Esportiva Lleida (1978-1992)
Unió Esportiva Lleida, S.A.D. (1992-2011)
Club Lleida Esportiu Terraferma – Club Lleida Esportiu (2011 – 2021)
Lleida Ponent Club de Fútbol – Club Lleida Esportiu (2022 – )
