Unió Esportiva Lleida
Unió Esportiva Lleida
U. E. Lleida
Fundació: 1939 (com Lleida Balompié-AEM)
Desaparició: 10 de maig de 2011
La Unió Esportiva Lleida va ser un club de futbol espanyol situat a Lleida, Catalunya. Va jugar al sistema espanyol de lligues de futbol i durant el temps que va existir va ser l’equip més representatiu de la província de Lleida.
L’equip va ser fundat el 1939 com a Lleida Balompié, a partir de la unió de diversos clubs de la ciutat. No obstant, no va adquirir la seva estructura tradicional fins al març de 1947, quan es va unir a un altre club lleidatà, el Club Esportiu Leridano, per formar la Unió Esportiva Lleida. El 1978 va canviar de nom a Unió Esportiva Lleida. En tota la seva història, el club va jugar dues vegades a la Primera Divisió d’Espanya i mai no es va poder mantenir: el seu debut va ser la temporada 1950/51, en què van acabar cuers, i van tornar l’any 1993/94, quedant en penúltima posició .
En els últims anys, l’entitat va tenir greus problemes econòmics, que la van portar a declarar concurs de creditors el juliol de 2010.1 en va decretar la desaparició i la venda de la plaça a Segona B convertint-se en el Club Lleida Esportiu.
Creació de l'equip (1939-1947)
L’entitat es va crear a la primavera del 1939, pocs mesos després que finalitzés la Guerra Civil espanyola. Diverses societats esportives lleidatanes com el Lleida Sport Club, l’Associació Esportiva Lleida Calaveres i l’Associació d’Ex Alumnes Maristes (AEM), es van unir per crear un club representatiu de la ciutat de Lleida. Aquesta unió va ser forçada per les autoritats. El president de l’AEM va aportar l’estadi per al club, l’actual Camp d’Esports que es va construir el 1919 i continua obert.
El primer president del Lleida Balompié va ser Sebastià Tàpies, mentre que el primer entrenador va ser José Pérez. Amb una equipació de camisa celeste i pantalons blancs, el club va disputar la seva primera trobada el 5 de novembre de 1939 davant d’un club de la província, el Borjas Blancas. Partint de categories regionals, el club va ascendir esglaons fins que va pujar a Tercera Divisió espanyola a la temporada 1943/44. El Lleida Balompié no era l’únic club que aleshores existia en aquesta ciutat; també hi havia el Club Esportiu Leridano, fundat el 1941 i vinculat a l’Exèrcit espanyol.
Tot i que el Lleida Balompié va assegurar la seva permanència a Tercera, els seus resultats esportius estaven per sota de les expectatives. Per això, les autoritats van impulsar la fusió entre aquest equip i el Leridano, i el 9 de març de 1947 es va constituir oficialment la Unió Esportiva Lleida. Per facilitar les coses, el Camp d’Esports va ser remodelat i el club va gaudir d’un pressupost més gran. La nova entitat va conservar el color celeste a l’equipació. A poc a poc, el nou equip va millorar la seva classificació, i la temporada 1948/49 van quedar campions de Tercera, per la qual cosa van pujar a Segona Divisió espanyola l’any següent.
Ascensos i debut a Primera Divisió (1947 a 1951)
L’equip va debutar a Segona la temporada 1949/50, quan aquesta categoria estava dividida en dos grups. Tot i que l’objectiu era la permanència, va sorprendre en acabar en segon lloc del grup nord, i es va classificar per a la lligueta d’ascens a la màxima categoria. Amb dues places per a quatre equips -Racing de Santander, Real Múrcia i Alcoià-, el conjunt lleidatà va acabar segon i va pujar a Primera Divisió, sota la presidència d’Eduard Estadella. El seu ascens es va decidir a l’últim partit de la lligueta, amb victòria dels catalans sobre el Múrcia per 4-1.
La UE Lleida va ser, després del Reial Valladolid, el segon equip que va aconseguir pujar a Primera en el seu debut a la Divisió de Plata. No obstant, aquesta trajectòria ascendent no es va correspondre amb una bona campanya a la màxima categoria.
En la temporada 1950/51, el club va acabar en última posició i va baixar, amb múltiples golejades com a local i visitant. Els lleidatans no van guanyar cap partit fora del seu estadi, i van acabar el curs amb 134 gols encaixats, rècord negatiu a tota la història de la competició. El seu millor jugador va ser Ignacio Bidegain, davanter basc que va aconseguir vuit gols en 17 partits.
Estancament i crisi esportiva (1951 a 1987)
Quan va tornar a Segona Divisió, el club es va marcar com a objectiu l’ascens a la màxima categoria. En aquell temps, es va desenvolupar un acord de col·laboració amb el Futbol Club Barcelona, pel qual els culers els cedien jugadors i tenien opció preferencial sobre els seus millors jugadors. Tot i això, el més a prop que va estar va ser la temporada 1953/54 amb una tercera posició. Després de sis temporades a la segona categoria, el club lleidatà va baixar a Tercera la temporada 1956/57.
Durant els anys 1960, l’objectiu va ser l’ascens a Segona Divisió, que no va aconseguir fins a la temporada 1964/65. En aquest sentit, va ser essencial l’arribada a la presidència de Ramon Vilaltella. A la fase d’ascens, els catalans derrotar
on al Deportivo Alabès i al Calvo Sotelo d’Andorra.
Tot i que l’equip lleidatà esperava tenir un rendiment similar al que va tenir als anys 1950, els resultats no van acompanyar i l’entitat va tenir molts problemes per mantenir-se. Finalment, l’any 1967/68 el club va baixar a Tercera, fet que va provocar un descens en el nombre de socis i una caiguda en l’assistència al camp. La pobra resposta dels aficionats va motivar la dimissió del president Vilaltella, i el club va tenir problemes financers que el van obligar a desfer-se dels seus millors jugadors.
Sense professionals que poguessin garantir-ne la permanència, el club va baixar a Territorial Preferent l’any 1969/70. En aquesta categoria va romandre només un any, ja que va finalitzar la temporada com a campió. En tornar en divisió de bronze, els lleidatans van tenir problemes per lluitar per la permanència, i l’objectiu de la Segona Divisió estava cada vegada més lluny.
Amb l?arribada de la democràcia, el club va tenir diversos canvis. Es va modificar el nom oficial per Unió Esportiva Lleida, que es va mantenir fins a la desaparició. També es canvia el color de l’equipació del celeste al blau, i es va passar al blau fosc des del 1985. En l’esportiu, el club va poder pujar a la recent creada Segona Divisió B la temporada 1977/78, gràcies a acabar entre els deu primers del seu grup a Tercera. La UE Lleida va aconseguir estabilitat, però l?assistència al camp va continuar sent baixa perquè els resultats no van acompanyar.
Tornada a Segona Divisió i ascens (1987 a 1993)
Vint-i-dos anys després, la UE Lleida presidida per Mario Durán, va pujar a Segona Divisió la temporada 1986/87. A les ordres de Jordi Gonzalvo, els catalans van quallar una bona temporada i van aconseguir l’ascens mancant una jornada, davant de l’Almeria CF. El 1987, l’Ajuntament va començar a organitzar el Trofeu Ciutat de Lleida (oficialment conegut com a Trofeu Ciutat de Lleida ).
Durant la temporada 1987/88, el club va quallar un bon any que li va permetre finalitzar en sisena posició. Tot i això, un any després la situació va canviar per complet, i se’n va anar a les últimes posicions. El tècnic Koldo Aguirre va ser cessat, i es va produir l’arribada com a tècnic de José Manuel Esnal “Mané”, que no pot fer res per evitar el descens. Tot i el descens Mané va continuar al capdavant, i va formar un bloc sòlid que va tornar a la UE Lleida a Segona Divisió, coincidint amb les noces d’or de l’entitat, com a campió de grup a la campanya 1989/90. Van destacar en aquest temps jugadors com Mariano Azcona, que va ser màxim golejador de la categoria amb 26 gols. Amavisca va jugar a la UE Lleida la temporada 1991/92.
El 1992 és l’any en què la UE Lleida es converteix en una societat anònima esportiva, SAD, i l’ajuntament de Lleida, la Paeria, es fa accionista. Es van millorar els resultats i l?objectiu de l?ascens estava més clar. Mané va continuar liderant el projecte, per al qual va comptar amb futbolistes com James Cantero o José Emilio Amavisca.
Després de dues temporades en què es va quedar a la part alta de la taula, es viu el major moment esportiu, amb l’ascens dels lleidatans a la Primera Divisió el 5 de juny de 1993, amb una victòria per 3:0 davant del CD Badajoz. El porter croat Mauro Ravnić va guanyar el Trofeu Zamora de la categoria.
Nova etapa a Primera Divisió (1993 a 1994)
La UE Lleida va afrontar la temporada 1993/94 a Primera Divisió amb una renovació de la plantilla. La meitat de la plantilla que va ascendir va ser traspassada, i al seu lloc van arribar jugadors cedits, descarts amb experiència a la màxima categoria, i estrelles internacionals com Nikola Milinković o el davanter Søren Andersen, procedent de l’Aarhus GF. i el Camp d’Esports va ser remodelat del tot; les obres no van concloure fins a final de temporada, cosa que va frenar l’arribada de nous socis.
Tot i l’esforç per aconseguir la permanència, la UE Lleida va quallar una mala primera volta, que el va portar als llocs de descens. No va guanyar el seu primer partit a casa fins al 12 de desembre, per 1:0 al Reial Valladolid.
El rendiment dels fitxatges no va ser l’esperat i intervinguda la temporada, el club va haver de contractar un altre davanter, l’uruguaià Gustavo Matosas. Tot i això, la situació no es va poder corregir a temps i el club català va acabar en penúltim lloc, a tres punts de la permanència.
Tot i la mala temporada, la UE Lleida va donar dues sorpreses en vèncer els principals equips de la lliga espanyola. Els lleidatans van guanyar el 21 de novembre de 1993 el FC Barcelona al Camp Nou per 0:1, amb un gol de Jaime Quesada a cinc minuts del final. I el 6 de març de 1994, la UE Lleida va guanyar el Reial Madrid per 2:1, amb gols de Sergi Parés i Andersen. El partit també va ser recordat per la forta bronca de l’entrenador madridista, Benito Floro, als seus jugadors al descans.
Després del descens, la UE Lleida va ser un dels màxims favorits a Segona Divisió per recobrar la categoria l’any 1994/95. Va acabar tercer a la
lliga regular, a un lloc de l’ascens directe, per la qual cosa va haver d’enfrontar-se a la promoció a l’Sporting de Gijón. Al partit d’anada els catalans van empatar al seu camp 2:2, però a la tornada els asturians van vèncer per 3:2 a El Molinón. Mané va abandonar la banqueta del Lleida després de vuit temporades al capdavant, i el club afrontava una nova etapa de la seva història.
Últims anys d'existència (1994-2010)
L’objectiu va continuar sent l’ascens, per a la qual cosa es van contractar jugadors amb experiència a la màxima categoria i entrenadors com Juande Ramos. També hi va haver fitxatges cridaners com el de Sotaro Yasunaga, primer japonès que va jugar a la Lliga Nacional de Futbol Professional. Tot i això, no es van poder igualar els resultats de Mané, i la UE Lleida es va quedar estancada a la Segona Divisió. El 1995 el president del Fòrum Samitier, Jaume Llauradó, va comprar les accions de la Unio Esportiva a l’Ajuntament per un valor inferior al que van ser comprades i va passar a ser el soci majoritari. Josep Lluís González passa a presidir l?entitat. Els mals resultats esportius i la mala gestió de la Junta directiva s’acaba amb la compra de les accions per part de l’empresa Gestió Esportiva de Lleida.
Passa el 1998 amb l’arribada d’un nou màxim accionista Tatxo Benet, soci fundador i directiu de Mediapro i excap del departament d’esports de TV, que va aguantar a l’entitat fins a l’any 2010.
Una de les millors campanyes del Lleida es va produir la temporada 1999/2000, quan es va classificar en cinquè lloc i va estar a punt de ficar-se a llocs d’ascens. El club estava a les ordres de Víctor Muñoz, i en aquesta plantilla van figurar jugadors com Quique Álvarez, que més tard va jugar a la màxima categoria igual que Raúl Tamudo. Tot i l’èxit d’aquell any, l’equip va haver de vendre els seus millors jugadors, fent una reforma completa de la plantilla per a l’any 2000/01, amb contractacions com Carles Busquets. Els nous fitxatges no van donar el rendiment esperat, i contra tot pronòstic l’equip va acabar cuer, cosa que li va costar el descens a Segona Divisió B.
La UE Lleida es va marcar com a objectiu el retorn a Divisió de Plata, però no ho va aconseguir fins a tres temporades després. A la temporada 2003/04, els catalans van liderar el seu grup de la fase regular, i es van imposar a la Cultural Lleonesa, al Celta B ia la Unió Esportiva Ocella-Platges de Jandía a la fase d’ascens a Segona. Per complir els requisits econòmics de la Lliga, l?entitat va fer una ampliació de capital. A partir d’aquí, les prioritats van canviar i el nou objectiu era la lluita per la permanència, per a la qual cosa es va comptar amb jugadors adobats al futbol català, com Nakor Bueno o Sergio Rodríguez. Va aguantar dos cursos, fins que a la temporada 2005/06 va baixar a Segona B.
Després d’aquest nou descens, la UE Lleida es va mantenir durant diverses temporades a Segona Divisió B, amb més problemes econòmics que esportius. Sense diners als comptes, va haver de comptar amb jugadors del planter o cedits. Per exemple, l’exjugador Miguel Ángel Rubio Bueno va servir com a entrenador durant diverses temporades fins al 2006. L’entitat va registrar deutes, fruit d’una mala gestió i dels diners invertits en anys anteriors per tornar a Segona Divisió.
Desaparició de la UE Lleida i naixement del Club Lleida Esportiu
El 25 de juny del 2010, el màxim accionista Tatxo Benet, va abandonar la gestió del club i va cedir totes les seves accions a l’empresària Annabel Junyent. A l’informe realitzat per al concurs de creditors, es va establir el deute total de l’entitat en 28 milions d’euros, la meitat dels quals corresponien a deutes amb la seguretat social. Però com que no es va lliurar el pla de viabilitat, es va decretar la liquidació de la Unió Esportiva Lleida i la seva desaparició. El darrer partit que va disputar va ser el 15 de maig del 2011 contra el CE L’Hospitalet. Quan va acabar la temporada, es va posar la plaça a Segona B a subhasta. Un grup inversor liderador per empresari local Sisco Pujol, president de l’EFAC Almacelles, la va adquirir i va crear com a substitut el Club Lleida Esportiu.
2011-2012, inici d´una nova etapa
L’endemà que Sisco Pujol aconseguís la Unitat Productiva (els drets federatius per jugar a la categoria) de la desapareguda UE Lleida va decidir presentar la seva dimissió irrevocable per certs desentesos entre la directiva pel repartiment accionarial. Pujol pretenia un 51% i la resta de directius contemplava entregar-li un 50%. La resta d’integrants del Lleida Esportiu decideixen continuar amb el projecte i nomenen Albert Esteve com a president en funcions en espera de l’elecció d’un nou màxim representant del club.
A més de Sisco Pujol, un dels vocals anomenat Eduard Sentias que s’havia de fer càrrec de l’àrea econòmica del club, també presenta la dimissió. Així, el nou responsable de l’àrea econòmica serà Albert Jové, que substitueix Sentias; l’advocat Sebastià Mothe ocuparà l’àrea jurídica i Jordi Esteve gestionarà el àrea esportiva.
2012-2013, la primera promoció
A l’àmbit esportiu, la temporada 2012-2013 es va aconseguir el primer play-off d’ascens a la Segona divisió A. La primera ronda es va superar contra el Leganés (2-1 al Camp d’Esports i 1-1 a Butarque) però la segona es va perdre contra el Reial Jaén a la tanda de penals després d’una eliminatòria que havia acabat en empat a 1 en tots dos partits.
2013-2014
Aquesta temporada, el Lleida es va tornar a classificar per a la promoció d’ascens encadenant dos play-offs consecutius. En aquella ocasió van vèncer el Toledo a la primera ronda (1-1 al Salto del Caballo i 2-1 al Camp d’Esports) però van tornar a caure a la segona contra un rival que havien derrotat precisament l’any anterior, el Leganés. L’eliminatòria es va resoldre amb un empat a 1 a l’estadi lleidatà i amb un 1-0 al camp madrileny. Aquella mateixa temporada, l’equip blau va arribar als setzens de la Copa enfrontant-se al Betis. L’eliminatòria, no exempta de polèmica, es va resoldre per als sevillans, tot i que el Lleida va estar a punt de passar de ronda. El partit d?anada va acabar 1-2 per al Betis i el de tornada empat a 2.
2014-2015, la derrota a Cornellà
Aquesta temporada, el Lleida va estar a punt de classificar-se per al play-off, però una derrota al camp del Cornellà, que havia ascendit llavors, li va impedir disputar-lo. Aquesta victòria del Cornellà va assegurar la permanència a la darrera jornada.
2015-2016, a punt de pujar
La promoció d?ascens no tornaria fins a la temporada 2015-2016, en què la pujada a Segona A va estar més a prop que mai. A la primera ronda el Lleida va eliminar el Barakaldo sense gaires complicacions: 1 a 0 al Camp d’Esports i empat a 1 a terres basques. A la segona ronda es va enfrontar a un potent filial del Reial Madrid, que va eliminar amb solvència amb un resultat acumulat de 4 a 0 per l’equip de la Terra Ferma. Al partit d’anada els blaus van guanyar per un a zero amb una rematada d’Óscar Vega que va fer esclatar la graderia d’un estadi ple de públic. En el partit de tornada la victòria va ser encara més clara: un zero a tres a l’estadi Alfredo di Stéfano. A la tercera i última ronda, el Lleida va disputar una de les darreres places d’ascens a la categoria de plata amb un altre filial, aquesta vegada el del Sevilla. Tots dos partits van acabar 0-1 beneficiant respectivament cada equip per la qual cosa en el partit de tornada, jugat a la capital andalusa sota un sol de justícia, es va haver d’anar a la pròrroga ia penals posteriorment. El Lleida va acabar perdent després d?una promoció d?ascens per emmarcar. El Sevilla Atlètic, que conseqüentment va pujar a Segona A, acabaria baixant dues temporades més tard.
2016-2017
Aquesta temporada el Lleida va seguir una trajectòria irregular i no va poder disputar el play-off que la temporada anterior gairebé culmina a l’ascens. El mèrit més important va ser la classificació per jugar la Copa.
2017-2018, el miracle d'Anoeta
En la temporada 2017-2018 es va aconseguir una altra fita a la Copa. Al setzè de final els del Lleida es van trobar a la Reial Societat, un equip que disputava en competició europea. A l’anada van guanyar els donostiarres per la mínima al Camp d’Esports però la tornada va ser un partit totalment diferent. L’equip basc, que va arribar a posar-se 2 a 0 al marcador, va veure com el Lleida li empatava el partit tan sols dos minuts després del descans i més tard culminava la remuntada amb un gol de cap del jove Bojan Radulovic, que estrenava el seu partit comptador particular amb l´equip català. Després de la gesta èpica viscuda a Anoeta, el Lleida va arribar als vuitens de final per enfrontar-se a l’Atlètic de Madrid. El resultat acumulat de l’eliminatòria va ser de 7 a 0 per al conjunt madrileny.
2019-2020, el xoc de la pandèmia
Des d’aquella promoció d’ascens fallida a l’últim moment, el Lleida no l’ha tornat a disputar. Els resultats finals de cada temporada permeten que l’equip es pugui classificar per jugar la Copa del Rei, però no per disputar el play-off d’ascens. Comptant la temporada 2019-2020, el Lleida Esportiu fa deu anys que competeix a la mateixa categoria. Aquesta temporada es va produir una parada insòlita de la competició arran de la crisi generada pel coronavirus. La darrera jornada de la Lliga regular que es va disputar, la vint-i-vuitena, va ser la del cap de setmana del 7 i 8 de març del 2020. El Lleida era cinquè a quatre punts del líder, el Castelló. La decisió que va prendre la RFEF va ser disputar una promoció d’ascens ràpid a la segona meitat del mes de juliol.
2020-2021, la liquidació de la Segona B
La temporada 2020-2021 va ser la darrera en què es va disputar el campionat de lliga sota el nom de Segona divisió B. Després de 44 anys, aquesta categoria es va liquidar a favor de la creació d’una nova estructura organitzativa de la RFEF. L’objectiu d’aquesta remodelació va ser reduir el nombre d’equips a la tercera categoria del futbol espanyol i, així, poder professionalitzar-la. En aquest context, el Lleida juga al subgrup 3A de Segona B amb la resta d’equips catalans a la primera fase del campionat de lliga on aconsegueix 27 punts i queda al setè lloc de la classificació. La segona fase es disputa com a promoció d’ascens o permanència en funció de la posició que ha ocupat cada equip. Només els tres primers de cada grup opten a pujar a Segona. L’equip de la Terra Ferma juga contra els conjunts del subgrup 3B, el dels valencians, per accedir a la nova Primera divisió RFEF, que equival a mantenir la categoria.
Actualitat
Al juny de 2021, el Club Lleida Esportiu Terraferma i el Club Grup Elías de futbol sala es van fusionar donant lloc al Club Lleida Esportiu, que va ser finalment inscrit al Registre d’Entitats Esportives de Catalunya com a Lleida Ponent Club de Fútbol.
Des del 2022 el seu president és l’empresari gallec i exjugador de la Unió Esportiva Lleida, Luis Pereira que ha assumit la gestió del club desplegant un ambiciós projecte, sota el moviment #salvarlleidaesportiu, per reflotar l’equip i les instal·lacions i impulsar el progressiu ascens de la categoria per aconseguir recuperar els millors temps, tant a nivell esportiu com social, del Lleida Esportiu.
Aquestes són les diferents denominacions de què ha disposat el club al llarg de la seva història:
Unió Esportiva Lleida (1947-1978)
Unió Esportiva Lleida (1978-1992)
Unió Esportiva Lleida, S.A.D. (1992-2011)
Club Lleida Esportiu Terraferma – Club Lleida Esportiu (2011 – 2021)
Lleida Ponent Club de Fútbol – Club Lleida Esportiu (2022 – )
